dilluns, 18 de desembre del 2006

Eternal Running

Ahir vam participar per primera vegada en una Eternal Running, l’any passat ja ens havia passat pel cap, però una agenda massa carregada ho va impedir.

Sona el despertador a les 7:40, avui no em dutxo, total d’aquí a un parell d’hores aniré ple de fang fins a les orelles. Em vesteixo amb la roba més vella, que he trobat per casa i marxem cap a Igualada. Desprès de fer gairebé tot el camí immersors dins la boira i amb una temperatura que ronda els 0 graus. Quan arribem a Igualada apareix un sol que ens ajuda a decidir-nos pels pantalons curts. Anem a buscar els dorsals, ens cordem el xip a la sabata i ens col·loquem més o menys a la meitat de les més de 2000 persones (segons l’organització). La gent està com un llum, hi ha disfresses molt surealistes, i l’intent de batre el rècord Guinness del Paquito Chocolatero crec que és queda en això, en un intent, perquè no se sentia la música. S’apropa l’hora de la sortida i la gent està súper animada, gent cridant, saltant, escalfant, ...

Comença la cursa i als pocs metres una muntanya de pneumàtics, ens fa parar i el nostre grup és separa. Continuem corrent pel polígon industrial on ens tornem a reagrupar, a cada obstacle que ens anem trobant hi ha molta cua (contenidors, pujades estretes, caminets entre mig del bosc, túnels fets per estructures triangulars... ) que fa que sigui molt difícil avançar la gent però la veritat és que és igual perquè miris on miris et fas un fart de riure, estic corrent com un boig però estic disfrutant molt (això que odio córrer, ho trobo molt absurd). Gairebé sense adonar-nos’en arribem a mitja carrera, on hi ha menjar i aigua. Després de parar cinc minutets tornem a arrencar per afrontar l’autèntica eternal, poc després ens espera una riera fastigosa, plena d’un fang negre i espès que fa molta pudor. Desprès de fer uns 200 o 300 m. per la riera se’m queden les cames i totes les articulacions gelades, i em comença a fer una mica de mal la part exterior del genoll esquerra. Tornem a creuar la nacional per un túnel, que és el túnel del terror, està ple de boira i és molt guapa la visió que es té entre la boira i la llum interior i exterior del túnel, no sé com explicar la sensació però em va agradar molt. Tornem a travessar una riera, que està molt freda i ja amb les forces una mica al límit tornem a arribar al polígon industrial per afrontar les últimes pujades abans d’arribar a l’autèntica pista americana que hi ha abans de creuar la línia de meta.

El primer que et trobes és com un parell de bots (semblants al d’un circuit de motocròs) plens d’aigua que ens cobreix fins al pit. Sortir-ne és força complicat perquè el fang de les rampes rellisca molt, després més contenidors, el reixat on s’ha de passar ben estirat ha terra, aquest és el punt on m’embruto més, sortint del reixat fem una corba a esquerres, més pneumàtics i ja estem a la recta de meta de la eternal, però abans falta superar dos obstacles d’uns tres metres d’alçada (barrera de tub de ciment i remolc carregat amb bales de palla) que supero de forma força bruta, purament amb l’ajuda dels meus braços, ja que les cames ja no serveixen per gaire més, per acabar un tub inflable d’un metre i mig, molt divertit de superar i travessem la línia de meta amb un temps 1hora i 18 minuts. Carai no està gens malament per ser la primera i amb la cua que hem arribat a fer.

L’any vinent repeteixo segur i si puc convèncer a més gent, igual anem a la que fan a Hondarribia i tot.

divendres, 1 de desembre del 2006

ÚLTIM DIA DE TREBALL A MANRESA

Crec que sóc una persona poc reflexiva, no acostumo a pensar ni trigar gaire quan haig de prendre una decisió, però aquest cas per primera vegada era molt diferent. La qüestió era canviar de feina. Deixar la feina que havia estat fent durant els últims sis anys, que m’havia convertit d’un simple estudiant de tercer d’enginyeria tècnica en disseny industrial, en un bon tècnic en CAD-CAM.

La feina en general m’agradava molt, creia que estava prou ben pagada i a més estava envoltat de bons amics, més que no pas companys de feina. L’alternativa era una feina completament, nova, molt diferent al que havia fet fins al moment i a més a més al costat de casa. Després de donar-li moltes voltes i de fer moltes valoracions, llistes de prioritats, etc... vaig decidir que era hora d’apostar per un projecte nou que em motiva molt, sobretot per la novetat que representa per a mi un nou món professional, que desconec completament, i també l’augment de la qualitat de vida que crec que tindré tornant a viure a Solsona, on crec que el ritme de vida és molt més sa que a l’àrea metropolitana i zona d’influència.

Feia dos mesos que ja havia pres la decisió, i tothom s’havia avui era el meu últim dia de treball a FC. Tot i així ha sigut un dia força estrany, no calia tornar a ha explicar els motius de la meva decisió però encara crec que alguna persona no ho ha entès, o simplement no li ha vingut de gust fer l’esforç d’entendre-ho (tot i que en algun cas m’ha resultat una mica violent, en el fons sé que era una resposta d’afecte i estimació vers la meva persona que agraeixo molt).

Al final he apostat per un canvi de rumb en la meva vida professional, que amb esforç i motivació crec que podrà ser tant bo com el que he deixat avui.

En resum, ha estat un dia força dur, emocionalment parlant, on m’he sentit molt valorat i estimat per un col·lectiu professional que crec que tardaré molt de temps en oblidar.

MOLTES GRÀCIES COMPANYS I MOLTA SORT I SALUT PER A TOTS ...

Per cert, també haig de donar les gràcies a l’Iu, perquè el teu pastís ha triomfat molt.

dilluns, 16 d’octubre del 2006

DIMAROCKMASTER 2006
Millor coincidència de dates crec que impossible. Pont del Pilar que s’escau justament amb una nova edició de la competició d'escalada més important que és fa a Euskal Herria, el Dimarockmaster. La competició se celebra durant dos dies, en dos escenaris completament oposats i amb dues modalitats molt diferents. Per una banda el dijous 12, és va celebrar la competició d'escalada de dificultat a l'interior de la cova de Baltzola, i menys mal que era en una cova perquè va ploure des de les 11 fins gairebé les 3 de la tarda. La cova és un refugi pels pastors i les seves ovelles, que des de fa uns anys s'ha convertit en una de les escoles obligades per tots els escaladors de primer nivell, gràcies a la dificultat i singularitat de les vies que s'hi han obert. La compe va ser molt interessant, la cova estava plena d'espectadors, que volien veure com bona part dels millors escaladors del món encadenaven les sis vies amb el mínim de temps possible. La llàstima va ser que algunes vegades és solapaven dos o tres competidors al mateix temps i havies d'escollir qui volies veure en acció. Reconec les meves limitacions com a escalador de pacotilla que sóc, però quan els veus ha escalar ho fan tan senzill que sembla fàcil i tot. Al final van guanyar el basc Patxi Usobiaga, que era com si escalés al menjador de casa seva i l’eslovena Natalija Gros. Divendres, després de veure l’espectacle de la cova en moríem de ganes d’escalar i per això vam anar a Hondarribia, a escalar a la vora del mar. Després i vam travessar la frontera per anar a dinar-verenar a Sant Jean de Luz i al vespre de tapeo pel barri vell de Donosti. Dissabte vam tornar a Dima per veure la competició de Boulder. Aquest any, no sé si perquè feien pagar entrada (10 € + samarreta) o perquè tenien por de la pluja, van muntar les sis estructures dins el frontó de Dima. Segons l'organització van veure l'espectacle unes 1200 persones, més un bon grapat de gent que gràcies a les pantalles gegants van poder veure l'espectacle des de fóra. Primer van fer l’Open Euskadi, que va servir per testejar la bona feina de l'organització, (il·luminació, música, filmació per part de ETB, muntatge i desmuntatge dels problemes a escalar,...). A les 8 va començar l'espectacle de veritat, primer van escalar les noies i seguidament els nois. Tenien cinc minuts per solucionar cada problema, en total n’hi havia sis de diferents. Mai havia vist una competició de boulder, i la veritat és que és molt millor que una de dificultat, ja que veus tots els participants durant molta estona, a part de veure com cadascú utilitza tots els seus recursos per arribar al cap d’amunt del bloc. Em va semblar un espectacle força vendible per a la televisió, però em sembla que trigarem molts anys abans que el futbol deixi pas a nous esports molt més espectacular i interessants.
En resum quatre dies d’esport, turisme i espectacle que em van recarregar les piles al màxim.

divendres, 15 de setembre del 2006

Boulder IV

Ara mateix me’n vaig a començar la segona i última fase (de moment) del rocódrom. Com que no vaig tenir la suficient paciència, quan el vaig construir, per acabar-lo de pintar, perquè les ganes d’escalar eren massa incontenibles.
Per això, gairebé un any més tard, i abans de començar la temporada de tardor, ha arribat el moment d’acabar de pintar-lo.

A veure com quedarà ...

diumenge, 10 de setembre del 2006

Exàmens setembre
Aprofito que el 3Dstudio acabi de calcular un render força pesat, per explicar com em sento en aquests moments. Estic cansat, començo a veure la pantalla una mica borrosa, i crec que aviat hauré d’anar a dormir, perquè començo a no ser gaire productiu. La veritat és que al Juny, m’ho vaig prendre amb una mica massa de calma i ara haig d’aguantar el xàfec com sigui. Així que no em queda cap més solució que continuar treballant per poder lliurar les dues entregues abans del dia 14, mentre el meus amics, familiars i coneguts... estan celebrant la Festa Major.
Que hi farem, la pròxima vegada espero planificar millor les coses.

dissabte, 2 de setembre del 2006

Volta pel Circ de Pessons
Després de negociar una mica l’hora de marxar amb el Jordi (porto des del 16 d’agost aixecant-me cada dia a les 6, crec que és normal que el dissabte vulgui aixecar-me una mica més tard) van enfilar la carretera cap Andorra a 2/4 de 7, el Jordi, l’Enric i jo. Poc abans de les nou, ja estàvem al pàrking de Grau Roig a punt d’anar a fer la volta per la Vall de Pessons, tot pujant els pics de Colells (2747m.), Montmalús (2782m.), Ríbuls (2780m.) i Penssons (2864m.). Sembla molt, però de fet era pujar el primer i després seguint per la cresta anaves encadenant la resta. Ens va fer un dia fantàstic, no vam passar gens de calor, fins i tot en alguns moments vaig trobar a faltar el sol. M’ho vaig passar súper bé, i a sobre com a regal (i ja comença ha ser un bon costum cada vegada que vaig a una muntanya andorrana) vam estar vigilats durant tota l’excursió per un parell d’helicòpters d’Helitrans, que estaven per la zona fen alguns treballs aeris. Un bon dinar i a la tarda una passejada per la zona comercial d’Andorra, on vaig aprofitar per comprar una bossa on guardar la corda d’escalar. Tot i que vaig insistir bastant, llàstima que al final no anéssim a Caldea, hagués estat el punt final a un magnífic dia de muntanya.
La veritat és que ANDORRA EL PAÍS DELS PIRINEUS, cada vegada m’agrada més.

dijous, 17 d’agost del 2006

De Ciutadella a Maó en kayak de mar
Després d’estar uns quants dies gaudint de tranquil·litat de Solsona, però sense oblidar la bicicleta ni el rocódrom, va arribar el dia més esperat d’aquestes vacances.
El dia 8 agafàvem l’avió cap a Menorca. Sis kayaks de mar ens esperaven al port de Ciutadella, per recórrer tota la costa sud fins a Maó. Que xulo, em feia molta il·lusió fer aquestes vacances, però mai m’hauria pensat que seria tant divertit. La navegació amb kayak de mar, un cop adquirida la tècnica elemental, remar, girar i frenar, és molt agradable, i molt menys cansada del que em pensava, tot i que l’estat de la mar i té molt a dir en aquest aspecte.
Vam visitar cales, força inaccessibles per terra, que eren de somni, i per ser el mes d’agost, pràcticament desertes. Vaig flipar amb els colors de l’aigua, el gran número de coves, fàcilment accessibles amb el kayak, i els feréstecs penya-segats d’algunes zones.
El dia més o menys anava d’aquesta manera: Ens despertàvem entre les vuit i les nou, quan el sol ja començava a picar. Esmorzàvem amb la calma, col·locàvem tots els estris novament als compartiments estancs dels kayaks, i començàvem la travessia del matí. Remàvem a un ritme normal (unes tres horetes), i ens aturàvem a cada cova o cala que anàvem trobant. Si la cala era guapa, ens aturàvem (hora, hora i mitja) per prendre el sol, jugar a pilota, fer una mica d’esnorquel per les profunditats de la cala, etc... Després continuàvem fins arribar a la cala programada per la parada del dinar. Normalment en aquestes cales hi havía molta gent, ja què ens havíem de parar a les més turístiques per poder comprar el dinar a un súper o anar de restaurant. Després fèiem una bona mig diada, llegíem una estona, jugar algun joc, preníem el sol, ... fins als vols de les sis, quan tornàvem a agafar els kayaks per anar fins a la cala on ens quedàvem a dormir. Aquesta hora era la millor hora per navegar, normalment la mar estava molt tranquil·la, hi havia una brisa molt suau, i podíem veure des de primera fila com s’anava ponent el sol. Quan arribàvem, posàvem els kayaks en una zona segura i preparàvem ràpidament el sopar (9 quarts de 10), que la gana ja feia estona que apretava. Després de sopar, si estàvem en una platja turística fèiem un beuret en algun garito, si no xerràvem una mica i desprès a dormir, que la veritat és que tothom en tenia ganes.
Vam tenir molta sort amb el guia, el Pablito, un xabal menorquí que des dels 15 anys no ha deixat mai de remar i que ens va ensenyar i explicar un munt de coses. Al final, ja era com si fos un més de la colla ... Merci Pablo, ets un guia collonut.
Després de l’excursioneta, vam estar tres dies per l’illa de platgeta i festa (és a dir guiri total). Vam anar a la Cova d’en Xoroi, una disco increïble, molt guapa que està dins una cova natural, en un penya-segat amb unes vistes impressionants del mar. També vam anar a la Festa Major d’Alaior. On vam veure la típica festa menorquina, on aixequen i aguanten els cavalls, a part d’una excel·lent festa al carrer.
Unes vacances molt guapes, que ja firmaria cada any.

dimecres, 2 d’agost del 2006

Comencen les vacances
El primer que ja he après, abans de començar les vacances, és que no penso tornar ha organitzar res per telèfon. La pròxima vegada haurà de ser cara a cara, i amb l’opinió i participació de tots els afectats. Perquè aquesta vegada ha estat un caos, hi va haver algun dia que em vaig passar més de hora i mitja al telèfon, i al final ja no sabia ni amb qui parlava (la factura del mòbil d’aquest mes serà històrica).
Com que tinc molt pocs dies de vacances, tinc molt clar que els he d’aprofitar al màxim des del primer moment. Per això el dissabte dia 29, amb el Jerry i l’Enry vam marxar de bon matí cap a Queralbs, per fer la nostra pròpia versió de la Travessa dels 3 refugis. Dic la nostra versió, perquè només disposàvem de tres dies i la vam reajustar a la nostra manera. El Miquel al final per problemes inesperats (vaga d’operaris de terra d’Iberia del Prat) va arribar un dia més tard.
El primer dia vam anar de Queralbs al Refugi d’Ulldeter, passant per Coma de Vaca, per un camí molt maco. Al principi era força dret i serpentejant, després més muntanyós i molt ben acompanyat pels primers quilòmetres del riu Freser.
El segon dia, vam decidir fer tres pics que hi havia entre els Refugis d’Ulldeter i Coma de Vaca (Vam pujar els Bastiments i anant seguint la carena, també vam coronar el Pic de Freser i el Pic de l’Infern).
L’últim dia una llarga però tranquil·la caminadeta des de Coma de Vaca a Núria, pel camí del enginyers i després fins a Queralbs tot baixant acompanyats del cremallera que no parava de pujar i baixar la muntanya.
Després d’una bona banyadeta d’aigua freda que ens va deixar com nous vam anar a fer un bon dinar a Camprodon, de camí a l’estació de Vallter 2000 per recuperar el cotxe del Miquel.
La veritat és que tot i haver anat un munt de vegades a la muntanya, aquesta va ser la primera vegada que anava a dormir a un refugi, i l’experiència va ser molt positiva. L’ambient és molt xul·lo, les instal·lacions (en general) són petites però ben aprofitades i molt netes. El menjar molt bo i més quan tens tanta gana. Tot i que no són barats, crec que és un luxe poder-te veure una llauna de cervesa o d’aquarius ben fresca a 2000 m. i per tant això s’ha de pagar.
Bon començament de vacances, i espero repetir més per l’extensa flota d’albergs de la FEEC que hi ha pel Pirineu català.

dilluns, 17 de juliol del 2006

Summercase-Barcelona-14 i 15 Juliol

Aquest any vaig decidir fer el salt al Sonar (un descans tampoc fa cap mal) i invertir els calés en el Summercase. Un festival d’estiu amb un cartell sorprenent per ser la primera edició, alguns dels artistes de pop-rock més actuals i les millors “belles glòries” de la música electrònica dels 90, van tocar simultaneament durant el divendres i el dissabte a Barcelona i Madrid. Era la primera vegada que anava al Park del Fòrum, i la veritat és que al final segurament haurà servit per alguna cosa més que per perdre la camisa, perquè és un recinte ideal per a muntar festivals d’aquest tipus. La millor nit va ser la de divendres. Només arribar, ens vam situar ràpidament. Vam fer una volta ràpida pels diferents escenaris vam comprar tiquets de beguda per tota la nit i ens vam instal·lar davant de la terminal O, sentit The Cardigans de fons, tot esperant l’actuació estel·lar de Daft Punk. Encara no els havia pogut veure mai, i era una espina que m’havia de desclavar com fos. La veritat és que no em van decepcionar gens. Van muntar un show increïble. L’escenari es va transformar en mitja piràmide, que a més de fer de pantalla, els servia de balcó per tindré una vista privilegiada del públic que no fer parar mai de saltar i ballar. Les projeccions, la gran quantitat de llums i sobretot la música van ser impressionats. Van anar punxant tots els seus grans èxits de manera molt subtil però contundent i el públic es va acabar d’entregar amb One More Time, no va ser el meu cas, perquè no és ni molt menys el millor que tenen, però si que és el més comercial que han fet, jo vaig disfrutar molt més amb Around the world barrejat amb Better. Tot i que aquestes coses mai vols que s’acabin no se’m va fer molt curt. Un altre grup que també m’agrada molt és Massive Attack, que es van solapar una estona amb Daft Punk. Tot i que no em van desagradar gens van fer un concert massa tranquil, molt chil out. El millor de dissabte, en principi havia de ser el Dj Set que feien els Chemical Brothers, però com moltes altres vegades, em van tornar a descepcionar i només al final s’ho van currar una mica, pel meu gust. En canvi m’ho vaig passar força bé amb New Order, que va fer un repàs als seu grans hits (alguns han ajudat a popularitzar més d’un anunci de televisió). Aquest segon dia la mitja d’edat era força superior però era igual de divertit, hi havia una diversitat de gent molt xul·la i menys giris dels que m’esperava.
Espero que hagi resultat i que l’any vinent superin el cartell i l’èxit d’aquest any.

dissabte, 8 de juliol del 2006

estic probant una sèrie de les galeries de fotografíes que estic preparant per aquesta webblog. galeria del santi galeria platja d'aro

dilluns, 3 de juliol del 2006

1 i 2 de juliol cap de setmana boig
Normalment sempre passa el mateix, ho tens poques coses per fer i intentes com sigui no aburrir-te, o s’acumulen les coses i no tens prou temps per disfrutar-les. I això justament és el que em va passar el primer cap de setmana de Juliol. El dissabte vaig quedar a les 5 del matí a Manresa amb un bon company de feina, que va plegar un parell de mesos endarrera, i amb qui encara no havia pogut parlar. Quan tot just començaria un dissabte normal per a mi, a les 9 quarts de 10, resulta que ja estava a les Gorgues del Llech, un dels barrancs més macos d’Europa, segons ens va dir el guia-amic que ens acompanyava. Així doncs, enfundat dins un mono de neopré, un arnés i un casc, vam començar el descens per un riu, on l’aigua estava molt freda. El primer salt tot i només tenir 5 m. d’alçada, era el més complicat tècnicament, perquè s’havia de saltar en un lloc molt concret, per evitar qualsevol problema amb unes pedres i una paret de roca. Quatre salts més, un dels quals de 9 m. un parell de ràpels aquàtics, i molts tobogants conformaven la resta de descens. La veritat és que vaig flipar amb la velocitat que s’agafava baixant pels tobogans, erosionats a la roca, que ni l’enginyer d’un parc aquàtic crec que no hagués pogut dissenyar tant bé. N’hi ha un d’increïble, comença molt suau, però tot d’una s’inclina i després acaba en un tallant del qual surts volant 3 o 4m. fins a caure en una bassa d’aigua inmensa. Després de fer més d’una hora de cua per creuar la frontera, segurament perquè era el primer dia de vacances per a molts gabatxos, van anar a menjar una bona paella a l’Espolla. En el fons el menjar, sempre és una de les parts més importants d’aquest tipus d’activitats. A les set, eren novament a Manresa, on tenia el cotxe per pujar ràpidament a Solsona, refer la motxilla i començar la segona activitat del cap de setmana, 40 anys 40 cims. Com que l’Agrupament escolta Pare Claret de Solsona, aquest any compleix 40 anys, van organitzar com un dels actes de celebració, pujar 40 cims diferents en un mateix dia. Jo (excap), acompanyat per un amic, i tres caps (encara en actiu) vam enfilar el camí cap al Parc Nacional d’Aigües Tortes, on ens esperaven el meu germà i uns amics seus que també estaven allà per pujar un altre pic. Entre buscar una càmara de fotos per tot Solsona, pujar fins a Pont de Suert, veure com França eliminava Brasil, sopar i anar a l’únic Pub del poble... vam arribar al refugi prop de les dues de la nit, amb la sorpresa que ja estava tot ple i hi havia una pila de gent dormint al pàrquing. Els més valents van fer vivac i la resta vam dormir en les dues mini tendes que portàvem. Quatre hores després de tancar els ulls per primer cop, i després d’una nit de poc descans (dormir a terra, amb el sac, ..), ens llevàvem per començar a caminar pel camí que voreja la presa de Cavallers, abans d'enfilar la rocosa i llarga costa fins als Becibèrris. A mesura que vam anar pujant ens vam anar engrescant, i vam acabar per pujar al Bessiberri Mitjà (format per dos petits cims) el Bessiberri Sud i el Comaloforno. L’excursió era maquíssima, el dia era massa assolellat i calorós, gaudíem d’unes vistes dels llacs del parc increïbles, l’Aneto, i la resta de pics del Pirineu completaven les excel·lents fotos de postal. Una altra cosa que també em va agradar molt, va ser la transició d’un pic a l’altre, els vam anar encadenant per la cresta, el que va comportar que haguéssim de grimpar un munt. (Perquè ús féu una idea del que vam arribar a grimpar, avui estic molt més cansat de braços que de cames). Més o menys a la una sortíem de l’últim pic direcció cap al refugi. La veritat és que el cansament ja començava a fer-se notar en el nostre cos, però els primers descensos van ser força ràpids. El “drama” va ser quan ja vam començar a veure novament la presa de Cavallers, punt final de la nostra excursió. Tots més o menys, anàvem tocats, jo tenia dues butllofes immenses a la part inferior dels dos peus, que em feien caminar com si anés begut, un altre li feia mal el genoll, l’altre la panxa, l’altre esgotament general, ... però el pitjor de tot va ser l’esgotament psicològic que ens va provocar veure la presa tant aviat, i trigar més de dues hores en arribar-hi.
Al final, un cap de setmana collonut, i dilluns molt menys cansat del que creia en un principi.

dissabte, 10 de juny del 2006

Ferrata de les Baumes Corcades
o Cingle de Berti
Ja era hora de fer alguna via ferrada. Em vaig comprar tot el material a finals de l’any passat i encara no havia tingut l’ocasió d’estrenar-lo. Com que era la primera vegada, vaig pensar que fer una via seguint les instruccions d’un guia, era la millor manera per aprendre la tècnica sense adquirir mals vicis ni cometre errors. Vaig comentar-ho a la colla, i com sempre, es va apuntar poca gent, però al final amb el boca-boca, vam acabar sent un grup de 7 persones. Em vaig posar en contacte amb una empresa de Barcelona (Hozxtrem) que es dedica a organitzar activitats d’aventura, i vam quedar a Centelles (Osona) dissabte a les 16:00 hores. Després d’una ràpida aproximació, quatre instruccions sobre el material que teníem entre mans i alguns recordatoris sobre seguretat, ens vam començar a enfilar pels passamans que marxaven paret amunt. La via és ideal per a principiants, té alguns trams força verticals però són molt curts, també hi ha un pont tibetà i una zona amb una escala, que és molt divertida. Quan s’arriba al pont, hi ha l’opció de continuar recte i passar just per sota, o pujar amunt i salvar una distància d’uns 50 m. de longitud, per mitjà de tres cables, situats a uns 30m. del terra. Creuar el pont fa impressió, i encara més si bufa el vent, com era el cas, però amb peus de plom i tranquil·litat no et dons conte i ja l’has travessat. Tres horetes després de començar tornàvem a ser al pàrquing, una mica cansats però sobretot molt contents d’haver fet la nostra primera ferrada.
Preparat Oliana, que ja venim ...

dijous, 8 de juny del 2006

SOLSONA - PLATJA D'ARO
Després de treballar intensament en la preparació dels mapes, el manteniment de les motos, el reconeixement d’alguns trams, i d’intentar enredar algun “amic” perquè en fes d’assistència tècnica, el gran dia va arribar. Dissabte 3 de juny, 6:30 del matí, quan tot just començava a clarejar a la ciutat de Solsona, tres motos i un quad sortien direcció Platja d’Aro. A les 21:30 trepitjàvem l'arena de Platja d'Aro, després d’estar unes 12 hores sobre les motos i el quad. Ens ho vam passar molt bé, poca pols, no massa calor, paisatges molt diferents, i uns camins increïbles, sobretot a les Guilleriesi tota la zona de Girona. Ens van parar els mossos i ens van fer bufar (a quarts de nou del vespre, no tinc paraules per expressar el que pensava), vam haver de travessar dos línies de tren, uns quants rius, l'autopista, la nacional, ... però em pensava que arribaríem fets pols i la veritat és que jo el diumenge hagués agafat el quad sense cap problema. Ara, dilluns va ser una altra història, em vaig arrossegar tot el dia per la feina. Vam sopar a Palamós súper bé i molt barat, vam sortir de festa per Platja d'Aro, i la veritat és que vaig quedar molt sorprès. No em pensava trobar un ambient com el de Lloret, però si uns quants guiris, i resulta que tot era gent de Sabadell, Manresa, Olot i de les rodalies, un ambient collonut, ah!! i no sé quants comiats de solteres... total que gairebé sense donar-nos conte sens van fer les vuit. Vam dormir una estona vam anar a la platgeta i desprès ens vam currar una paella boníssima.
Espero que aquest hagi estat el primer de molts anys en que anem repetint aquesta guapíssima excursió.

dilluns, 1 de maig del 2006

Rafting Llavorsí
Feia tres o quatre anys que cada primavera dèiem que havíem d’anar a fer rafting, però com en la majoria de coses que es proposen, si no hi ha algú que s’informi, vagi darrera la gent i acabi fent les reserves, queden com això, com a propostes que s’acaba emportant el vent. Així doncs després de fer la reserva a una de les moltes empreses que organitzen excursions pel Noguera Pallaresa, i d’encomanar tres habitacions a Llavorsí, ja teníem el cap de setmana muntat. Tot i marxar sobrats de temps, el viatge és llarg, i vam arribar a Llavorsí, just per posar-nos els vestits de neopré, el casc i escoltar les instruccions d’un monitor, que crec que va disfrutar bastant amb nosaltres. El descens des de Llavorsí fins a Rialp, tampoc va ser res de l’altre món, perquè el cabal del riu està molt regulat, i contràriament al que pensàvem, quan deixen anar més litres és a finals de Maig, i no pas al principi. El més divertit van ser les vegades que ens vam llançar a l’aigua, a part d’un parell o tres de ràpids. Després un bon dinar, un sopar normalet i una nit, podríem definir-la molt generosament com a diferent, van acabar de completar el cap de setmana. Jo hagués aprofitat el diumenge per fer alguna altra activitat, com hidrospeed o barranquisme, però ja se sap que les majories manen.
La veritat és que t’ho passes prou bé, però millor anar-hi a finals de Maig.

diumenge, 5 de març del 2006

Hola hipoteca
Uff !! no sé si he d’estar content o preocupat, perquè des d’avui i fins d’aquí a molts mesos, cada primer de mes veuré com la caixa em cobra un rebut de la hipoteca que he hagut de demanar per poder-me comprar un pis. La decisió de comprar-lo a Solsona, és obvia, ja que és on m’agrada viure. És una ciutat tranquil·la, al costat de les muntanyes, que ofereix moltes opcions d’oci, sobretot esportiu, és on tinc la majoria d’amics i la gent a qui estimo, i perquè cada dia més està més ben comunicada, tot i que encara es pot fer molt més... Però tampoc ens hem d’enganyar, una altra raó important, és que de moment, Solsona encara és una ciutat on es possible comprar un pis, ja que quan alguns amics meu em comenten els preus de pisos standards de l’àrea metropolitana o fins i tot de Manresa o Berga, flipo i al mateix temps valoro molt més el que tinc jo.
Així que per molts anys pugui disfrutar d’aquest pis i que per menys anys tardi a pagar-lo.

diumenge, 22 de gener del 2006

Com m'haig de veure
Ja veieu com disfruto del “roco”, l’únic que puc fer es contemplar els plafons que per la meva insistència, o potser inconsciència, m’han provocat una contractura al deltoides del braç dret. Dissabte al matí vaig anar a fer esquí de fons i no me’l vaig notar, però a la tarda al cap de deu minuts d’escalar ja vaig començar a notar molèsties que cada vegada eren més fortes, així que vaig decidir parar i estirar.
El dissabte anterior ja havía començat a notar alguna cosa però no li vaig donar cap importància. El diumenge vaig anar a córrer amb el quad, i quan encara no havíem ni arribat al Castell Vell, ja vaig començar a veure les estrelles, cada dos per tres notava una punxada molt forta. Vaig aguantar el matí com vaig poder, però el mal ja no va parar durant tot el dia. Dimarts o dimecres al veure que el mal no només no afluixava, sinó que fins i tot el notava fent anar el ratolí de l'ordinador, vaig decidir anar al fisio. PRONÒSTIC: contractura el múscul desltoides del braç dret. TRACTAMENT: just el que no volia sentir, repòs total i absolut, de moment durant una setmana. Així doncs un cap de setmana sense bici, sense esquí, sense quad, sense poder escalar ... UUFFFF!!! Quin pal, tot i que en el fons m’ha anat bé perquè estic a quinze dies de les entregues de Febrer i he pogut avançar bastanta feina, ja ho diuen que no hi ha mal que per bé no vingui, tot i que espero no tornar a passar un cap de setmana com aquest. Així doncs, abans de fer qualsevol esforç físic és importantíssim fer un bon escalfament, sinó lesió segura.

dilluns, 16 de gener del 2006

Sobre aquesta weblog
Ja feia temps que havia sentit a parlar que les weblogs o blogs, eren la nova eina de moda de la red, que se’n creaven “tropecentes” cada dia, que era una excel·lent manera de conèixer la veritat de les notícies, que eren molt fàcils de crear, que tothom en podia tenir una ... Però la veritat és que no em va passar pel cap crear-ne una fins que vaig llegir un article del diari AVUI, de finals de Juliol, on s’explicava molt clarament, que era una weblog, perquè tenien tan èxit, com es podien crear, a més de citar alguns dels blogs de periodistes més visitats de la web. Amb l’ajuda del Gerard i l’Enric, que ja feia temps que les coneixien i en certa manera també n’eren usuaris, vaig pensar, que per ocupar part de l’espai que tenia a la web, gràcies a Km103, crear una weblog, podia ser una manera fàcil i ràpida de penjar algunes de les coses que volia incloure dins la meva web, però que per manca de coneixements de programació web, no estaven (encara) al meu abast. Mai m’ha agradat fer un diari personal on explicar, el que m’ha passat, el que penso, el que sento, etc, per això la meva intenció no era pas aquesta. Simplement quan tinc ganes d’escriure sobre alguna cosa que he fet o que m’ha passat ho faig i quan no en tinc ganes, doncs, res SILENCI. Ara que fa mig any i amb una desena d’articles penjats, crec que és una excel·lent eina per recordar coses que m’han passat, i també d’explicar-les a la resta d’amics, coneguts i xafarders... amb els quals “per aquelles coses de la vida”, no veig tan com voldria, o encara pitjor, directament n’he perdut el lligam. És per tot això que continuaré tirant aquest projecte endavant, perquè no em suposa molta feina i els beneficis que em reporta, els considero molt interessants. Però com sempre he dit, la meva pàgina és oberta a tothom, ja sé que no sou masses els lectors, però m’agradaria que si llegiu alguna d’aquestes historietes, o fins i tot en sou coprotagonistes, hi digueu la vostra sense cap mena de problema. Les poques vegades que he rebut alguna contesta vostra m’ha fet molta il·lusió, i han ajudat ha enriquir la weblog.
Així doncs, digueu la vostra i escriviu un comentari, moltes gràcies ...

dimarts, 10 de gener del 2006

Ja s’han acabat les vacances de Nadal (snif snif )
Són uns dies força estranys, ja que hi ha gent que els espera durant tot l’any i uns altres que només desitgen que s’acabin. Jo ni una cosa ni l’altra. No vull que s’acabin perquè significa que ja he consumit bona part de les meves vacances anuals (només portem 10 dies del nou any i jo ja n’he gastat 8 de vacances), a més, també vol dir que s’apropen els exàmens del primer quatrimestre. Però són ben rebudes perquè durant aquests dies fas força vida social, que de tant en tant és necessari. Aquest dies m’he assabentat d’algunes notícies, que m’han fet adonar que estava força desconnectat en alguns temes que afecten als meus d’amics. També val a dir que aquestes festes han estat plenes de contrastos, que espero que en el futur no és repeteixin. He parlat amb gent que no veia des de feia molt temps, la qual cosa m’ha fet molta il·lusió, però pel contrari he vist alguns amics meus, passant uns mals dies per culpa de la duresa de la vida, el que m’ha provocat una sensació estranya, de tristesa, injustícia, mala sort, no saber ben bé com actuar ... Tot i fer força fred (sobretot la primera setmana) també he fet força esport, he agafat la bicicleta quatre o cinc vegades, i he anat a fer esquí nòrdic tres vegades, la veritat és que cada dia m’he sentit més bé sobre els esquí, i és un esport que cada vegada m’agrada més, perquè el paisatge és mol xul·lo, si vols et “maxaques” bastant i a sobre és bastant econòmic. Pel contrari, el fred m’hauria pogut retenir més a casa, i així poder preparar millor els exàmens, per això em sembla que aquest gener hauré d’apretar de valent. Tot i que encara no he signat res, durant aquests dies també he estar negociant la hipoteca que he de demanar per poder pagar el pis que m’he comprat. A partir d’ara m’hauré de controlar una mica més amb les despeses perquè pel que he vist, em fotran una bona “xufla” cada mes. També he acabar de construir el rocodrom (com ja explico més avall).
En resum, no han estat malament, tot i que podrien haver anat millor.

dimecres, 4 de gener del 2006

boulder lll
Crec que era massa optimista, ja que al final no hem començat a escalar en serio fins dos dies abans d’acabar l’any. La veritat és que pintar, va portar el seu temps, i tot i fer dues capes de pintura d’imprimació de color vermell, al final no em vaig complicar la vida pintant tota l’estructura metàl·lica de color groc, com volia fer en principi. Després van venir els cinquanta mil forats per collar les visagres, els plafons de DM, les femelles de les preses, ... Quan les coses semblaven estar bastant sota control, va aparèixer la paret que no volia ser menys. Al començar a fer els forats per fixar les platines a la paret, va resultar que no era del tot uniforme, ja que hi havia una part massísa i una part buida, així doncs, vam haver d’utilitzar tacs mecànics i tacs químics, amb el conseqüent endarreriment. Ara, val a dir, que tot i ser un dels punts que em feien més por, segurament per la manca d’experiència, crec que ha quedat molt ben resolt. Un cop solucionat tot això vaig acabar de pintar un llangardaix i ràpidament vam començar a alçar els plafons, tot i que molt més inclinats del que en un principi em pensava. Les preses al seu temps també van anar apareixent com bolets i les vies i possibilitats que de moment tenim al davant estan fent que cada dia estiguem allà lluitant i disfrutan com nens petits, fins al moment, tot i estar cada dia més fet pols i amb els dits més destrossats, encara no he fallat cap dia, i es què les vacances s’acaben i sinó s’aprofiten “a tope” malament. Tot i que ja el dono per acabat, encara falta algun matalàs més i una capa de pintura (segurament de color negre i verd festúc) que ja faré més endavant, perquè ara tinc masses ganes d’estar-hi penjat.