dijous, 17 d’agost del 2006

De Ciutadella a Maó en kayak de mar
Després d’estar uns quants dies gaudint de tranquil·litat de Solsona, però sense oblidar la bicicleta ni el rocódrom, va arribar el dia més esperat d’aquestes vacances.
El dia 8 agafàvem l’avió cap a Menorca. Sis kayaks de mar ens esperaven al port de Ciutadella, per recórrer tota la costa sud fins a Maó. Que xulo, em feia molta il·lusió fer aquestes vacances, però mai m’hauria pensat que seria tant divertit. La navegació amb kayak de mar, un cop adquirida la tècnica elemental, remar, girar i frenar, és molt agradable, i molt menys cansada del que em pensava, tot i que l’estat de la mar i té molt a dir en aquest aspecte.
Vam visitar cales, força inaccessibles per terra, que eren de somni, i per ser el mes d’agost, pràcticament desertes. Vaig flipar amb els colors de l’aigua, el gran número de coves, fàcilment accessibles amb el kayak, i els feréstecs penya-segats d’algunes zones.
El dia més o menys anava d’aquesta manera: Ens despertàvem entre les vuit i les nou, quan el sol ja començava a picar. Esmorzàvem amb la calma, col·locàvem tots els estris novament als compartiments estancs dels kayaks, i començàvem la travessia del matí. Remàvem a un ritme normal (unes tres horetes), i ens aturàvem a cada cova o cala que anàvem trobant. Si la cala era guapa, ens aturàvem (hora, hora i mitja) per prendre el sol, jugar a pilota, fer una mica d’esnorquel per les profunditats de la cala, etc... Després continuàvem fins arribar a la cala programada per la parada del dinar. Normalment en aquestes cales hi havía molta gent, ja què ens havíem de parar a les més turístiques per poder comprar el dinar a un súper o anar de restaurant. Després fèiem una bona mig diada, llegíem una estona, jugar algun joc, preníem el sol, ... fins als vols de les sis, quan tornàvem a agafar els kayaks per anar fins a la cala on ens quedàvem a dormir. Aquesta hora era la millor hora per navegar, normalment la mar estava molt tranquil·la, hi havia una brisa molt suau, i podíem veure des de primera fila com s’anava ponent el sol. Quan arribàvem, posàvem els kayaks en una zona segura i preparàvem ràpidament el sopar (9 quarts de 10), que la gana ja feia estona que apretava. Després de sopar, si estàvem en una platja turística fèiem un beuret en algun garito, si no xerràvem una mica i desprès a dormir, que la veritat és que tothom en tenia ganes.
Vam tenir molta sort amb el guia, el Pablito, un xabal menorquí que des dels 15 anys no ha deixat mai de remar i que ens va ensenyar i explicar un munt de coses. Al final, ja era com si fos un més de la colla ... Merci Pablo, ets un guia collonut.
Després de l’excursioneta, vam estar tres dies per l’illa de platgeta i festa (és a dir guiri total). Vam anar a la Cova d’en Xoroi, una disco increïble, molt guapa que està dins una cova natural, en un penya-segat amb unes vistes impressionants del mar. També vam anar a la Festa Major d’Alaior. On vam veure la típica festa menorquina, on aixequen i aguanten els cavalls, a part d’una excel·lent festa al carrer.
Unes vacances molt guapes, que ja firmaria cada any.

dimecres, 2 d’agost del 2006

Comencen les vacances
El primer que ja he après, abans de començar les vacances, és que no penso tornar ha organitzar res per telèfon. La pròxima vegada haurà de ser cara a cara, i amb l’opinió i participació de tots els afectats. Perquè aquesta vegada ha estat un caos, hi va haver algun dia que em vaig passar més de hora i mitja al telèfon, i al final ja no sabia ni amb qui parlava (la factura del mòbil d’aquest mes serà històrica).
Com que tinc molt pocs dies de vacances, tinc molt clar que els he d’aprofitar al màxim des del primer moment. Per això el dissabte dia 29, amb el Jerry i l’Enry vam marxar de bon matí cap a Queralbs, per fer la nostra pròpia versió de la Travessa dels 3 refugis. Dic la nostra versió, perquè només disposàvem de tres dies i la vam reajustar a la nostra manera. El Miquel al final per problemes inesperats (vaga d’operaris de terra d’Iberia del Prat) va arribar un dia més tard.
El primer dia vam anar de Queralbs al Refugi d’Ulldeter, passant per Coma de Vaca, per un camí molt maco. Al principi era força dret i serpentejant, després més muntanyós i molt ben acompanyat pels primers quilòmetres del riu Freser.
El segon dia, vam decidir fer tres pics que hi havia entre els Refugis d’Ulldeter i Coma de Vaca (Vam pujar els Bastiments i anant seguint la carena, també vam coronar el Pic de Freser i el Pic de l’Infern).
L’últim dia una llarga però tranquil·la caminadeta des de Coma de Vaca a Núria, pel camí del enginyers i després fins a Queralbs tot baixant acompanyats del cremallera que no parava de pujar i baixar la muntanya.
Després d’una bona banyadeta d’aigua freda que ens va deixar com nous vam anar a fer un bon dinar a Camprodon, de camí a l’estació de Vallter 2000 per recuperar el cotxe del Miquel.
La veritat és que tot i haver anat un munt de vegades a la muntanya, aquesta va ser la primera vegada que anava a dormir a un refugi, i l’experiència va ser molt positiva. L’ambient és molt xul·lo, les instal·lacions (en general) són petites però ben aprofitades i molt netes. El menjar molt bo i més quan tens tanta gana. Tot i que no són barats, crec que és un luxe poder-te veure una llauna de cervesa o d’aquarius ben fresca a 2000 m. i per tant això s’ha de pagar.
Bon començament de vacances, i espero repetir més per l’extensa flota d’albergs de la FEEC que hi ha pel Pirineu català.