Summercase-Barcelona-14 i 15 Juliol

Aquest any vaig decidir fer el salt al Sonar (un descans tampoc fa cap mal) i invertir els calés en el Summercase. Un festival d’estiu amb un cartell sorprenent per ser la primera edició, alguns dels artistes de pop-rock més actuals i les millors “belles glòries” de la música electrònica dels 90, van tocar simultaneament durant el divendres i el dissabte a Barcelona i Madrid. Era la primera vegada que anava al Park del Fòrum, i la veritat és que al final segurament haurà servit per alguna cosa més que per perdre la camisa, perquè és un recinte ideal per a muntar festivals d’aquest tipus. La millor nit va ser la de divendres. Només arribar, ens vam situar ràpidament. Vam fer una volta ràpida pels diferents escenaris vam comprar tiquets de beguda per tota la nit i ens vam instal·lar davant de la terminal O, sentit The Cardigans de fons, tot esperant l’actuació estel·lar de Daft Punk. Encara no els havia pogut veure mai, i era una espina que m’havia de desclavar com fos. La veritat és que no em van decepcionar gens. Van muntar un show increïble. L’escenari es va transformar en mitja piràmide, que a més de fer de pantalla, els servia de balcó per tindré una vista privilegiada del públic que no fer parar mai de saltar i ballar. Les projeccions, la gran quantitat de llums i sobretot la música van ser impressionats. Van anar punxant tots els seus grans èxits de manera molt subtil però contundent i el públic es va acabar d’entregar amb One More Time, no va ser el meu cas, perquè no és ni molt menys el millor que tenen, però si que és el més comercial que han fet, jo vaig disfrutar molt més amb Around the world barrejat amb Better. Tot i que aquestes coses mai vols que s’acabin no se’m va fer molt curt. Un altre grup que també m’agrada molt és Massive Attack, que es van solapar una estona amb Daft Punk. Tot i que no em van desagradar gens van fer un concert massa tranquil, molt chil out. El millor de dissabte, en principi havia de ser el Dj Set que feien els Chemical Brothers, però com moltes altres vegades, em van tornar a descepcionar i només al final s’ho van currar una mica, pel meu gust. En canvi m’ho vaig passar força bé amb New Order, que va fer un repàs als seu grans hits (alguns han ajudat a popularitzar més d’un anunci de televisió). Aquest segon dia la mitja d’edat era força superior però era igual de divertit, hi havia una diversitat de gent molt xul·la i menys giris dels que m’esperava.

Espero que hagi resultat i que l’any vinent superin el cartell i l’èxit d’aquest any.

estic probant una sèrie de les galeries de fotografíes que estic preparant per aquesta webblog. galeria del santi galeria platja d'aro

1 i 2 de juliol cap de setmana boig

Normalment sempre passa el mateix, ho tens poques coses per fer i intentes com sigui no aburrir-te, o s’acumulen les coses i no tens prou temps per disfrutar-les. I això justament és el que em va passar el primer cap de setmana de Juliol. El dissabte vaig quedar a les 5 del matí a Manresa amb un bon company de feina, que va plegar un parell de mesos endarrera, i amb qui encara no havia pogut parlar. Quan tot just començaria un dissabte normal per a mi, a les 9 quarts de 10, resulta que ja estava a les Gorgues del Llech, un dels barrancs més macos d’Europa, segons ens va dir el guia-amic que ens acompanyava. Així doncs, enfundat dins un mono de neopré, un arnés i un casc, vam començar el descens per un riu, on l’aigua estava molt freda. El primer salt tot i només tenir 5 m. d’alçada, era el més complicat tècnicament, perquè s’havia de saltar en un lloc molt concret, per evitar qualsevol problema amb unes pedres i una paret de roca. Quatre salts més, un dels quals de 9 m. un parell de ràpels aquàtics, i molts tobogants conformaven la resta de descens. La veritat és que vaig flipar amb la velocitat que s’agafava baixant pels tobogans, erosionats a la roca, que ni l’enginyer d’un parc aquàtic crec que no hagués pogut dissenyar tant bé. N’hi ha un d’increïble, comença molt suau, però tot d’una s’inclina i després acaba en un tallant del qual surts volant 3 o 4m. fins a caure en una bassa d’aigua inmensa. Després de fer més d’una hora de cua per creuar la frontera, segurament perquè era el primer dia de vacances per a molts gabatxos, van anar a menjar una bona paella a l’Espolla. En el fons el menjar, sempre és una de les parts més importants d’aquest tipus d’activitats. A les set, eren novament a Manresa, on tenia el cotxe per pujar ràpidament a Solsona, refer la motxilla i començar la segona activitat del cap de setmana, 40 anys 40 cims. Com que l’Agrupament escolta Pare Claret de Solsona, aquest any compleix 40 anys, van organitzar com un dels actes de celebració, pujar 40 cims diferents en un mateix dia. Jo (excap), acompanyat per un amic, i tres caps (encara en actiu) vam enfilar el camí cap al Parc Nacional d’Aigües Tortes, on ens esperaven el meu germà i uns amics seus que també estaven allà per pujar un altre pic. Entre buscar una càmara de fotos per tot Solsona, pujar fins a Pont de Suert, veure com França eliminava Brasil, sopar i anar a l’únic Pub del poble... vam arribar al refugi prop de les dues de la nit, amb la sorpresa que ja estava tot ple i hi havia una pila de gent dormint al pàrquing. Els més valents van fer vivac i la resta vam dormir en les dues mini tendes que portàvem. Quatre hores després de tancar els ulls per primer cop, i després d’una nit de poc descans (dormir a terra, amb el sac, ..), ens llevàvem per començar a caminar pel camí que voreja la presa de Cavallers, abans d'enfilar la rocosa i llarga costa fins als Becibèrris. A mesura que vam anar pujant ens vam anar engrescant, i vam acabar per pujar al Bessiberri Mitjà (format per dos petits cims) el Bessiberri Sud i el Comaloforno. L’excursió era maquíssima, el dia era massa assolellat i calorós, gaudíem d’unes vistes dels llacs del parc increïbles, l’Aneto, i la resta de pics del Pirineu completaven les excel·lents fotos de postal. Una altra cosa que també em va agradar molt, va ser la transició d’un pic a l’altre, els vam anar encadenant per la cresta, el que va comportar que haguéssim de grimpar un munt. (Perquè ús féu una idea del que vam arribar a grimpar, avui estic molt més cansat de braços que de cames). Més o menys a la una sortíem de l’últim pic direcció cap al refugi. La veritat és que el cansament ja començava a fer-se notar en el nostre cos, però els primers descensos van ser força ràpids. El “drama” va ser quan ja vam començar a veure novament la presa de Cavallers, punt final de la nostra excursió. Tots més o menys, anàvem tocats, jo tenia dues butllofes immenses a la part inferior dels dos peus, que em feien caminar com si anés begut, un altre li feia mal el genoll, l’altre la panxa, l’altre esgotament general, ... però el pitjor de tot va ser l’esgotament psicològic que ens va provocar veure la presa tant aviat, i trigar més de dues hores en arribar-hi.

Al final, un cap de setmana collonut, i dilluns molt menys cansat del que creia en un principi.