Ruta amb Bici per la Costa Brava, Dia 1

Quedo amb el Gerard a casa meva per acabar de repassar la ruta i bolcar tots els tracks al seu GPS, més com una mesura de seguretat, per si ens perdem...

A les dotze carreguem les alforges, bosses, bicis ... i marxem cap a l’estació de tren de Manresa per agafar un tren que surt a les 13:04 i arriba a Sants Estació a les 14:24, increïble, 80 minuts!! per arribar a Barcelona... a Sants ens trobem amb el Willy i el seu company de feina el Javi, bon ciclista però sobretot molt bon xabal. Mengem una mica i baixem cap a l’andana 14 per agafar el tren que ens portarà fins a Portbou. A peu de via ens trobem uns navarresos amb les bicis completament embalades que volen fer la Transpirenaica i un alemany que amb la seva bici de carretera a fet 1800 Km. Entre Munic i Barcelona.

Arriba el tren i ens instal·lem com podem, algunes bicis a les zones habilitades per les cadires de rodes i la resta entre els seients. A més a més durant el viatge ens assabentem que el vago que em escollit té l’aire condicionat espatllat, tampoc ens estranya, estem viatjant amb la Renfe.

Un cop a l’Estació de Portbou ens equipem per començar a pedalar, però abans fem una paradeta d’avituallament en una terrassa (que ningú oblidi que farem esport però també que estem de vacances).

Finalment busquem les marques del GR i comencem a enfilar la carretera serpentejant que ens porta a veure unes primeres vistes increïbles del Cap de Creus. Un cop arribats al cap d’amunt del coll podem continuar per la carretera durant un parell de quilòmetres d’una baixada força divertida, o continuar per un camí-corriol que ja havia fet feia 3 o 4 anys caminant que és molt xul·lo per les vistes que ofereix. Poc a poc ens adonem que ens hem equivocar, perquè el camí és molt estret per culpa de la gran quantitat de matolls que hi ha i es fa impossible anar sobre la bici.

Un parell d’hores després aconseguim sortir del camí i decidim quedar-nos al càmping que trobem a Colera. Només veure la piscina ens hi tirem de ple i després gràcies a les pinces del Willy ens passem mitja hora traient-nos punxes de cactus. Truquem al Miquel (el suport en cotxe que tenim durant diumenge i dilluns) i l’informem del canvi de plans.

Una clara ben fresqueta i un soparet a Llançà ens fan oblidar el que ha passat unes hores abans.

La veritat és que no em començat gairebé ja que el que podríem haver fet en 10 minuts per la carretera em tardat gairebé dos hores, tenim les cames plenes d’esgarrapades, punxes i ferides, jo he punxat la roda de davant i també he trencat un dels suports de les alforges.