Eternal Running

Ahir vam participar per primera vegada en una Eternal Running, l’any passat ja ens havia passat pel cap, però una agenda massa carregada ho va impedir.

Sona el despertador a les 7:40, avui no em dutxo, total d’aquí a un parell d’hores aniré ple de fang fins a les orelles. Em vesteixo amb la roba més vella, que he trobat per casa i marxem cap a Igualada. Desprès de fer gairebé tot el camí immersors dins la boira i amb una temperatura que ronda els 0 graus. Quan arribem a Igualada apareix un sol que ens ajuda a decidir-nos pels pantalons curts. Anem a buscar els dorsals, ens cordem el xip a la sabata i ens col·loquem més o menys a la meitat de les més de 2000 persones (segons l’organització). La gent està com un llum, hi ha disfresses molt surealistes, i l’intent de batre el rècord Guinness del Paquito Chocolatero crec que és queda en això, en un intent, perquè no se sentia la música. S’apropa l’hora de la sortida i la gent està súper animada, gent cridant, saltant, escalfant, ...

Comença la cursa i als pocs metres una muntanya de pneumàtics, ens fa parar i el nostre grup és separa. Continuem corrent pel polígon industrial on ens tornem a reagrupar, a cada obstacle que ens anem trobant hi ha molta cua (contenidors, pujades estretes, caminets entre mig del bosc, túnels fets per estructures triangulars... ) que fa que sigui molt difícil avançar la gent però la veritat és que és igual perquè miris on miris et fas un fart de riure, estic corrent com un boig però estic disfrutant molt (això que odio córrer, ho trobo molt absurd). Gairebé sense adonar-nos’en arribem a mitja carrera, on hi ha menjar i aigua. Després de parar cinc minutets tornem a arrencar per afrontar l’autèntica eternal, poc després ens espera una riera fastigosa, plena d’un fang negre i espès que fa molta pudor. Desprès de fer uns 200 o 300 m. per la riera se’m queden les cames i totes les articulacions gelades, i em comença a fer una mica de mal la part exterior del genoll esquerra. Tornem a creuar la nacional per un túnel, que és el túnel del terror, està ple de boira i és molt guapa la visió que es té entre la boira i la llum interior i exterior del túnel, no sé com explicar la sensació però em va agradar molt. Tornem a travessar una riera, que està molt freda i ja amb les forces una mica al límit tornem a arribar al polígon industrial per afrontar les últimes pujades abans d’arribar a l’autèntica pista americana que hi ha abans de creuar la línia de meta.

El primer que et trobes és com un parell de bots (semblants al d’un circuit de motocròs) plens d’aigua que ens cobreix fins al pit. Sortir-ne és força complicat perquè el fang de les rampes rellisca molt, després més contenidors, el reixat on s’ha de passar ben estirat ha terra, aquest és el punt on m’embruto més, sortint del reixat fem una corba a esquerres, més pneumàtics i ja estem a la recta de meta de la eternal, però abans falta superar dos obstacles d’uns tres metres d’alçada (barrera de tub de ciment i remolc carregat amb bales de palla) que supero de forma força bruta, purament amb l’ajuda dels meus braços, ja que les cames ja no serveixen per gaire més, per acabar un tub inflable d’un metre i mig, molt divertit de superar i travessem la línia de meta amb un temps 1hora i 18 minuts. Carai no està gens malament per ser la primera i amb la cua que hem arribat a fer.

L’any vinent repeteixo segur i si puc convèncer a més gent, igual anem a la que fan a Hondarribia i tot.