boulder ll

Encara estic pagant les conseqüències d’un cap de setmana, que hem dedicat gairebé en la seva totalitat a la construcció del boulder. Tot va començar dissabte al matí, havia quedat amb l’Albert per esmorzar una mica i anar a buscar tots els ferros que li vaig demanar. La part inferior on descansa l’estructura que es desploma ja estava soldada, medeix 5 m. de longitud i deu pesar uns 100 kg. El problema era que s’havia de pujar fins a un tercer pis. Al principi era molt optimista (o potser innocent) perquè creia que amb l’ajuda dels meus amics aconseguiria encabir-la dins la caixa d’escales, i cap amunt!!! Però quan la vaig veure, vaig pensar de seguida que necessitava l’ajuda del meu padrí i el seu camió amb grua. Així doncs, gairebé encara no li havia explicat el problema, que ja el tenia enfilat damunt el camió per pujar l’estructura. Mentrestant jo (una mica acollonit per la situació) vaig anar trucant a tot aquell que estigués disposat a donar-nos un cop de mà, per si calia pujar l’estructura per l’escala. Al final tot va anar collonut i amb un parell d’intens l’estructura ja estava reposant al costat de la paret on s’ha de collar. (De totes maneres a part del meu padrí, també haig d’agrair l’ajuda del meu germà, de l’Albert, del Novelles, del Cal, del Xapter i del Willy). A la tarda, després de netejar-la amb una mica de dissolvent i d’aplicar-li la primera capa de pintura, l’impresió ja no era tant, com ho diria, (industrial, freda, armatoste...) millor dit com la d’un tros de ferro soldat. Durant el diumenge vam acabar de pujar tots els plafons de DM fins a l’habitació on muntarem el boulder, els vam foradar (hi ha més de 50 forats a cada plafó) i vam pintar la segona capa a l’estructura. També haig de donar les gràcies a l’Enric (que per sort, mai sap dir que no), i que sota molta pressió (perquè va fer servir una màquina de soldar per fil, que no havia fet funcionar mai, i a més tenia quatre persones controlant cada moviment que fes) va començar a soldar els marcs de la part superior. Sóc força optimista i crec que amb les mateixes ganes que em posat fins ara, pel pont de la constitució (si fa mal temps) ja podrem estrenar el nou boulder.

Properament, la tercera i (espero) última part.

boulder l

Arriba l’hivern, el fred cada dia és més intens i caps de setmana com l’últim (totalment passat per aigua) fan que l’opció de construir un boulder, per poder entrenar sota cobert, no hagi estat cap mala idea. La veritat és que ja fa ben bé un mes que vaig començar a fer els primers dibuixos, per muntar un petit boulder amb l’objectiu d’augmentar la força als braços i millorar la resistència en general, sense oblidar tampoc que pot ser una excusar perfecta per quedar una estoneta cada cap de setmana amb la resta de companys. Després d’estudiar un parell de propostes diferents, una realitzada pel meu germà i l’altra per jo mateix, hem acabat fent un mix de les dues solucions. Part del material ja està a punt per ser muntat, (algunes preses, els plafons de DM, els spits de la paret, ...) mentre que l’estructura d’acer encara s’ha de començar a construir. Tot i que ara és quan realment queda més feina per fer, crec que ja estem més a prop de poder-nos penjar per començar a disfrutar que no dels mal de caps i dubtes del principi.

Properament, segona part.

Per fi un pont

Que guay tenir un pont, o un aqüeducte ... bé o com en vulgueu dir de quatre dies de festa que m'aniran de conya. Perquè la veritat és que m'aniran de conya, perquè començava a estar una mica saturat.

Entre la Uni, que sort que vaig pensar una mica amb el cap i no vaig fer com en quatrimestres passats, matriculant-me d'un munt d'assignatures, que desprès em vaig veure súper forçat a aprovar com fos. Aquesta vegada només m'he matriculat del mínim tot i que una és d'economia i no sé pas, de moment no m'agrada gaire.

A sobre ara i fins Nadal tres dies a la setmana tinc un curs de CATIA, un programa de CAD que és la competència del que faig servir a la feina. Tot i que són molt semblants de funcionament i potencial, està força bé el curs, perquè m'ajuda a recordar alguns conceptes que havia oblidat o que no utilitzava. L'únic problema és que després de treballar anar al curs 2,5 hores i arribar a casa a les 22 hores cansat, fet pols i mort de gana em comença a pesar una mica.

Per acabar-ho d'amanir, abans de saber que faria el curs de CATIA, em vaig apuntar en una acadèmia per fer un curs de FLASH. I fins a l'última classe la veritat és que tot anava molt bé. El programa està molt bé, pot fer presentacions súper xules, però el darrer dia ja vam entrar en conceptes de programació força avançats, alguns molt semblants a JAVAScrip i VisualBASIC, segons el professor, que en un moment concret de la classe em van fer plantejar QUÊ COLLONS ESTIC FENT AQUÍ? Perquè la veritat és que no en rascava ni mitja.

És per tot això que necessito recarregar les piles, tot i que aquesta frase ja sigui un tòpic i intentar posar-me les piles durant aquest quatre dies, sense oblidar el quad i les parets que em van de conya per desconnetar.

La veritat és que fer coses et fa sentir bé i sobretot molt viu, però quan se'n fan tantes que no et deixen ni gaudir-ne és una merda, però intentarè que no em torni a passar i sobretot procurarè no estressar-me.

Conclusions de la investigació sobre IKEA-Disseny Escandinau

Abans de res, donar les gràcies a totes aquelles persones que van contestar l’enquesta sobre IKEA.

A continuació ús exposo de manera resumida les conclusions a les que vaig arribar.

Es veritat que cap altra empresa escandinava ha popularitzat tant el concepte de disseny escandinau, per tot el món com IKEA. Aquesta afirmació es tan certa que a provocat que molta gent només associí el disseny escandinau, al disseny realitzat per IKEA.

També es cert que els seus productes desprenen funcionalitat, simplicitat i originalitat en les formes a més d’uns preus bastant assequibles.

Pot ser veritat que el concepte de disseny d’IKEA segueixi els postulats del disseny escandinau. Per exemple el disseny escandinau sempre ha sabut trobar l’equilibri perfecte entre les arts tradicionals i la producció en sèrie per oferir uns productes assequibles però de molta qualitat. En el cas d’un moble d’IKEA, ells posen las matèries primeres de baixa qualitat i els processos industrials amb la finalitat d’aconseguir un producte barat, i l’usuari ha de posar l’ art i l’artesania per transformar un producte barat en un producte de major qualitat, amb el cost de temps i materials (pintura, cola, cargols) que requereix la transformació.

Però crec que reduir el concepte de disseny escandinau al disseny realitzat per IKEA es un greu error, no tot el que crea IKEA es basa en els principis del disseny escandinau. No podem negar la funcionalitat i la bellesa dels productes que conformen el catàleg de l’empresa sueca any rera any, però si que podem afirmar que aquests productes no ofereixen la durabilitat i la qualitat, de productes escandinaus com un automòbil Volvo, un equip de música Bang & Olufsen, una taula d’Artek, una caixa de totxos de LEGO o una aspiradora d’Electrolux.

En una entrevista a un alt càrrec del departament de marketing de l’empresa sueca, afirmava que IKEA ha estat important l’estil contemporani escandinau als Estats Units des de 1985, i que més tard van començar a importar l’estil més aerodinàmic dels mobles americans al mercat europeu, fet que va representar un gran èxit de vendes per a la companyia.

Aquest clar exemple de la globalització y la pèrdua d’identitat que pateixen moltes empreses multinacionals, com és el cas d’IKEA, no s’ha produït per exemple amb Electrolux, el major productor del món d’electrodomèstics, que seguint els principis establerts des de la seva creació, intenta oferir solucions innovadores basades en el disseny. El que es tradueix en uns productes que encara segueixen complint el somni escandinau de la bellesa pràctica.

DIMAROCKMASTER '05

El passat cap de setmana (24-25 de Setembre) vam anar a Dima un petit poble de Vizkaia, que crec que ja deu formar part de l'Euskalerria profunda. Una de les imatges que més em van impactar, va ser el balcó de l'ajuntament presidit per una Ikurriña escortada per dues pancartes demanant l'apropament dels presos bascs.

L'excursió va ser durilla - moltes hores de carretera per molt poques de turisme, però amb excursions llampec de cap de setmana ja se sap – tot i que va valer molt la pena. Després d'intentar convèncer la colla perquè pugessin al País Basc - cosa que hauria estat brutal - durant tota la setmana, només vaig aconseguir enganyar el Xapter i el Rutx - perquè la resta els tirava més les festes de la Mercè -.

Dima, un poble salvant les distàncies com Gòsol, està habitat per unes 400 persones, té una farmàcia, quatre o cinc tavernes, una escola, un centre sanitari i com no podia ser d'altra manera dos impressionants frontons, - l’un cobert i l'altre a la Plaça Major -.

Una altra imatge que em va impressionar molt va ser la increïble estructura metàl·lica que aguantava el contra xapat i la fibra de vidre que conformaven l’impressionant rocòdrom. El lloc era perfecte, el temps va ser força bo, la plaça plena d'espectadors – he llegit en alguna pàgina web que hi havia unes 1500 persones, tot i que no donava la impressió d’haver-hi tanta gent -, el rocòdrom estava configurat amb dues vies de graduació superior a un vuitè i els escaladors no van fallar. Van oferir un espectacle indescriptible, feien moviments que no es poden explicar, s’han de veure. Sempre que he anat a veure competicions d’aquest nivell, he flipat de la manera com fan servir els peus, realment semblen dues extremitats superiors més.

Diumenge, un cop desperts i amb els trastes plegat i guardats dins el cotxe, vam anar a Bilbo. Vam arribar a l’hora justa per anar a fer un bon dinar – era una altra de les motivacions del viatge -. Amb la panxa plena ja estaven preparats per fer una mica el “giri” pel costat del Nervión, però quan vam sortir del restaurant queia tal xàfec d’aigua que l’únic que vam poder fer es agafar el cotxer i posar rumb cap a Solsona.

La veritat és que no ús ho aconsello gens, més que res perquè si l’any vinent tornen a muntar tot aquest show, - segur que sí perquè aquests bascos són molt folls - puguem estar ben amples i tranquils gaudint de la compe jejeje...

Ben Parit !!!!!!

Diuen que després de la tempesta sempre ve la calma i la veritat es que aquestes últimes hores aquesta dita ja l’he viscut dues vegades.

La primera va ser diumenge quan a causa, segurament d’una intoxicació de marisc (del tot involuntària i fortuïta, no et preocupis NUJ que ja ha passat tot) vaig veure la padrina durant unes quantes hores. En tota la meva vida no havia estat tan marejat i atontat, i suposo que no cal que expliqui els detalls de la resta d’esdeveniments. Doncs bé al que anava, després de buidar el meu cos de qualsevol impuresa em vaig sentir de conya. La segona ha estat fa uns minuts, quan estressat pel retard considerable en les entregues de les assignatures que he de lliurar al setembre, he vist que al final havien penjat el calendari a la web de les dates d’entrega i resulta que per la primera tinc cinc dies més del que creia, en lloc del dia 1 és pel dia 5, i la segona és pel dia 12. Increïble, m’encanta la calma, sempre i quan abans hi hagi hagut una bona tempesta.

Made in Xina,

és una moda ja ho sé, i sóc ben concient que hi he caigut de quatre peus, però és divertit i riem molt. Són les pocket bike's (o millor dit, xerracs amb rodes) que a partir de 200€ pots comprar gairebé a tot arreu (ferreteries, tallers, currantes que busquen un sobre sou), gràcies als baixos costos de producció de la súper potència en que s'està convertint la Xina. Un company de la feina em va enredar fa uns 15 dies, cosa gens difícil per altra banda, i per la meva part jo ja he aconseguit que la majoria dels meus amics es flipin una mica cada dia sobre un motoret que no treu més de 4 cavalls. El secret, és l'esperit competitiu que tots portem dins.

Camino de Santiago,

La setmana passada, coincidint amb la meva última setmana de vacances, vaig anar a fer el pelegrí per terres gallegues.

La idea va ser del Tessin, que ja fa temps que li ballava pel cap, i de seguida ens hi vam apuntar 7 més. La reacció va ser sorprenent, des que teníem 20 anys i anàvem 2 o 4 dies a Tossa que crec que no havíem fet un viatge tan multitudinari.

Tots vam participar força en la preparació del viatget, uns amb les reserves dels bitllets, les dels cotxes per la tornada, de la farmaciola i altres objectes comunitaris ... però ens vam despistar una mica amb la ruta. Començàvem a Ponferrada, que segons les guies està a 8 jornades de Santiago, i tan sols teníem 6 dies per caminar, tot no pot sortir bé, no? Al final, després de patejar algun dia més de 40 Km. ho vam aconseguir, i ho dic d’aquesta manera perquè a mesura que van anar passant els dies semblava com si fos el nostre únic objectiu, com un repte personal, que ara en fred si et pares a pensar, ens va impedir de fer més turisme i de conèixer a més gent, però ja se sap, tot no pot ser.

L’experiència és súper aconsellable, si es tenen pocs dies millor fer-lo amb bicicleta perquè pots fer més del doble de quilòmetres al dia amb menys esforç, ara bé els autèntics peregrins són el que caminen, amb la motxilla, les butllofes als peus, la calor, el cansament, ...

Si ara hagués de tornar a començar, no portaria pràcticament res a la motxilla, perquè la veritat és que això del “Camí del Santi” és una autèntica màquina de fer diners. Per tot arreu hi ha serveis al peregrí: transport de motxilles, massatges als peus, llits per dormir en cases de particulars, albergs que semblen hotels, hostals súper ben condicionats, ... per donar-vos un petit exemple, podies trobar una casa de pagès aïllada, on havien fet un forat a la paret de la granja per encabir-hi una màquina de refrescos i una de barretes energètiques, la òstia!!!

Així doncs, aneu a fer el camino que està molt bé.

GALERIA D'IMATGES