dijous, 1 de desembre del 2005
dilluns, 14 de novembre del 2005
dissabte, 29 d’octubre del 2005
dissabte, 1 d’octubre del 2005
Abans de res, donar les gràcies a totes aquelles persones que van contestar l’enquesta sobre IKEA.
A continuació ús exposo de manera resumida les conclusions a les que vaig arribar.
Es veritat que cap altra empresa escandinava ha popularitzat tant el concepte de disseny escandinau, per tot el món com IKEA. Aquesta afirmació es tan certa que a provocat que molta gent només associí el disseny escandinau, al disseny realitzat per IKEA.
També es cert que els seus productes desprenen funcionalitat, simplicitat i originalitat en les formes a més d’uns preus bastant assequibles.
Pot ser veritat que el concepte de disseny d’IKEA segueixi els postulats del disseny escandinau. Per exemple el disseny escandinau sempre ha sabut trobar l’equilibri perfecte entre les arts tradicionals i la producció en sèrie per oferir uns productes assequibles però de molta qualitat. En el cas d’un moble d’IKEA, ells posen las matèries primeres de baixa qualitat i els processos industrials amb la finalitat d’aconseguir un producte barat, i l’usuari ha de posar l’ art i l’artesania per transformar un producte barat en un producte de major qualitat, amb el cost de temps i materials (pintura, cola, cargols) que requereix la transformació.
Però crec que reduir el concepte de disseny escandinau al disseny realitzat per IKEA es un greu error, no tot el que crea IKEA es basa en els principis del disseny escandinau. No podem negar la funcionalitat i la bellesa dels productes que conformen el catàleg de l’empresa sueca any rera any, però si que podem afirmar que aquests productes no ofereixen la durabilitat i la qualitat, de productes escandinaus com un automòbil Volvo, un equip de música Bang & Olufsen, una taula d’Artek, una caixa de totxos de LEGO o una aspiradora d’Electrolux.
En una entrevista a un alt càrrec del departament de marketing de l’empresa sueca, afirmava que IKEA ha estat important l’estil contemporani escandinau als Estats Units des de 1985, i que més tard van començar a importar l’estil més aerodinàmic dels mobles americans al mercat europeu, fet que va representar un gran èxit de vendes per a la companyia.
divendres, 30 de setembre del 2005
DIMAROCKMASTER '05
El passat cap de setmana (24-25 de Setembre) vam anar a Dima un petit poble de Vizkaia, que crec que ja deu formar part de l'Euskalerria profunda. Una de les imatges que més em van impactar, va ser el balcó de l'ajuntament presidit per una Ikurriña escortada per dues pancartes demanant l'apropament dels presos bascs.
L'excursió va ser durilla - moltes hores de carretera per molt poques de turisme, però amb excursions llampec de cap de setmana ja se sap – tot i que va valer molt la pena. Després d'intentar convèncer la colla perquè pugessin al País Basc - cosa que hauria estat brutal - durant tota la setmana, només vaig aconseguir enganyar el Xapter i el Rutx - perquè la resta els tirava més les festes de la Mercè -.
Dima, un poble salvant les distàncies com Gòsol, està habitat per unes 400 persones, té una farmàcia, quatre o cinc tavernes, una escola, un centre sanitari i com no podia ser d'altra manera dos impressionants frontons, - l’un cobert i l'altre a la Plaça Major -.
Una altra imatge que em va impressionar molt va ser la increïble estructura metàl·lica que aguantava el contra xapat i la fibra de vidre que conformaven l’impressionant rocòdrom. El lloc era perfecte, el temps va ser força bo, la plaça plena d'espectadors – he llegit en alguna pàgina web que hi havia unes 1500 persones, tot i que no donava la impressió d’haver-hi tanta gent -, el rocòdrom estava configurat amb dues vies de graduació superior a un vuitè i els escaladors no van fallar. Van oferir un espectacle indescriptible, feien moviments que no es poden explicar, s’han de veure. Sempre que he anat a veure competicions d’aquest nivell, he flipat de la manera com fan servir els peus, realment semblen dues extremitats superiors més.
Diumenge, un cop desperts i amb els trastes plegat i guardats dins el cotxe, vam anar a Bilbo. Vam arribar a l’hora justa per anar a fer un bon dinar – era una altra de les motivacions del viatge -. Amb la panxa plena ja estaven preparats per fer una mica el “giri” pel costat del Nervión, però quan vam sortir del restaurant queia tal xàfec d’aigua que l’únic que vam poder fer es agafar el cotxer i posar rumb cap a Solsona.
La veritat és que no ús ho aconsello gens, més que res perquè si l’any vinent tornen a muntar tot aquest show, - segur que sí perquè aquests bascos són molt folls - puguem estar ben amples i tranquils gaudint de la compe jejeje...
dimarts, 30 d’agost del 2005
Ben Parit !!!!!!
Diuen que després de la tempesta sempre ve la calma i la veritat es que aquestes últimes hores aquesta dita ja l’he viscut dues vegades.
dijous, 18 d’agost del 2005
dimecres, 17 d’agost del 2005
Camino de Santiago,
La setmana passada, coincidint amb la meva última setmana de vacances, vaig anar a fer el pelegrí per terres gallegues.
La idea va ser del Tessin, que ja fa temps que li ballava pel cap, i de seguida ens hi vam apuntar 7 més. La reacció va ser sorprenent, des que teníem 20 anys i anàvem 2 o 4 dies a Tossa que crec que no havíem fet un viatge tan multitudinari.
Tots vam participar força en la preparació del viatget, uns amb les reserves dels bitllets, les dels cotxes per la tornada, de la farmaciola i altres objectes comunitaris ... però ens vam despistar una mica amb la ruta. Començàvem a Ponferrada, que segons les guies està a 8 jornades de Santiago, i tan sols teníem 6 dies per caminar, tot no pot sortir bé, no? Al final, després de patejar algun dia més de 40 Km. ho vam aconseguir, i ho dic d’aquesta manera perquè a mesura que van anar passant els dies semblava com si fos el nostre únic objectiu, com un repte personal, que ara en fred si et pares a pensar, ens va impedir de fer més turisme i de conèixer a més gent, però ja se sap, tot no pot ser.
L’experiència és súper aconsellable, si es tenen pocs dies millor fer-lo amb bicicleta perquè pots fer més del doble de quilòmetres al dia amb menys esforç, ara bé els autèntics peregrins són el que caminen, amb la motxilla, les butllofes als peus, la calor, el cansament, ...
Si ara hagués de tornar a començar, no portaria pràcticament res a la motxilla, perquè la veritat és que això del “Camí del Santi” és una autèntica màquina de fer diners. Per tot arreu hi ha serveis al peregrí: transport de motxilles, massatges als peus, llits per dormir en cases de particulars, albergs que semblen hotels, hostals súper ben condicionats, ... per donar-vos un petit exemple, podies trobar una casa de pagès aïllada, on havien fet un forat a la paret de la granja per encabir-hi una màquina de refrescos i una de barretes energètiques, la òstia!!!
Així doncs, aneu a fer el camino que està molt bé.