DIMAROCKMASTER '05

El passat cap de setmana (24-25 de Setembre) vam anar a Dima un petit poble de Vizkaia, que crec que ja deu formar part de l'Euskalerria profunda. Una de les imatges que més em van impactar, va ser el balcó de l'ajuntament presidit per una Ikurriña escortada per dues pancartes demanant l'apropament dels presos bascs.

L'excursió va ser durilla - moltes hores de carretera per molt poques de turisme, però amb excursions llampec de cap de setmana ja se sap – tot i que va valer molt la pena. Després d'intentar convèncer la colla perquè pugessin al País Basc - cosa que hauria estat brutal - durant tota la setmana, només vaig aconseguir enganyar el Xapter i el Rutx - perquè la resta els tirava més les festes de la Mercè -.

Dima, un poble salvant les distàncies com Gòsol, està habitat per unes 400 persones, té una farmàcia, quatre o cinc tavernes, una escola, un centre sanitari i com no podia ser d'altra manera dos impressionants frontons, - l’un cobert i l'altre a la Plaça Major -.

Una altra imatge que em va impressionar molt va ser la increïble estructura metàl·lica que aguantava el contra xapat i la fibra de vidre que conformaven l’impressionant rocòdrom. El lloc era perfecte, el temps va ser força bo, la plaça plena d'espectadors – he llegit en alguna pàgina web que hi havia unes 1500 persones, tot i que no donava la impressió d’haver-hi tanta gent -, el rocòdrom estava configurat amb dues vies de graduació superior a un vuitè i els escaladors no van fallar. Van oferir un espectacle indescriptible, feien moviments que no es poden explicar, s’han de veure. Sempre que he anat a veure competicions d’aquest nivell, he flipat de la manera com fan servir els peus, realment semblen dues extremitats superiors més.

Diumenge, un cop desperts i amb els trastes plegat i guardats dins el cotxe, vam anar a Bilbo. Vam arribar a l’hora justa per anar a fer un bon dinar – era una altra de les motivacions del viatge -. Amb la panxa plena ja estaven preparats per fer una mica el “giri” pel costat del Nervión, però quan vam sortir del restaurant queia tal xàfec d’aigua que l’únic que vam poder fer es agafar el cotxer i posar rumb cap a Solsona.

La veritat és que no ús ho aconsello gens, més que res perquè si l’any vinent tornen a muntar tot aquest show, - segur que sí perquè aquests bascos són molt folls - puguem estar ben amples i tranquils gaudint de la compe jejeje...